sábado, 19 de mayo de 2012
Tablero en blanco (Sor Kampana)
y blanco,
inmaculada blancura,
carcajada del absurdo,
hoja que por vacía y seca oprimes,
mano sin dedos,
dama radicalmente blanca
y odiosamente pura,
papel que te desangras sobre mi piel,
tinta que escupo contra él.
lunes, 14 de mayo de 2012
viernes, 27 de enero de 2012
(Nacho Vegas) -Sin título-
Para una persona con una esmerada conciencia de sí misma, el insomnio es, oh paradoja, la mayor de las pesadillas. Pero hay algo que hace preferible las pesadillas al insomnio, como hay algo que hace preferible el sueño a la vigilia.
De aquellas sólo somos conscientes cuando salimos de ellas, cuando despertamos: sensación de alivio. La vida, sin embargo, no admite alivio de sí misma, a no ser que optemos por utilizar drogas bien fuertes.
No me digan que su vida es una pesadilla porque les acusaré de ligereza.
La vida es más un vastísimo y doloroso insomnio.
De aquellas sólo somos conscientes cuando salimos de ellas, cuando despertamos: sensación de alivio. La vida, sin embargo, no admite alivio de sí misma, a no ser que optemos por utilizar drogas bien fuertes.
No me digan que su vida es una pesadilla porque les acusaré de ligereza.
La vida es más un vastísimo y doloroso insomnio.
domingo, 22 de enero de 2012
Una Rayuela en la acera
Y de pronto apareces de la nada. Con un susurro menguante deliberas sobre el tiempo que nos llevó a estar juntos. Y repasas cada instante, cada segundo a mi lado. Como si se tratara de un fósforo que no termina de apagarse nunca.
Apareciste cabizbajo un día cualquiera, inventando alguna excusa con tal de dirigirte a mí. Lo sé, aunque nunca me lo hayas confesado. Asentí llanamente, murmurando en mi mente la alegría de observarte de cerca después de tanto tiempo. Y al poco nos fuimos viendo. Encuentros casuales en la biblioteca, en un bar, en tantos rincones... -Somos como Horacio y la Maga- me decías. Y ojalá hubiésemos estado en París para citarnos en el Barrio Latino o en el gheto del Marais. Pero ahora ya es demasiado tarde para ello. Nos fuimos ahogando lentamente, sin darnos ni cuenta. Entre Morelli y Morelli inventamos nuestro gíglico. Y nos entendíamos. Parece mentira, tanto tiempo. Nos fuimos refugiando entre las sábanas de nuestra ausencia. Abrazábamos el vacío sin querer admitirlo. ¡Y decíamos sentir tantas cosas! ¿No lo extrañas? Parece que el invierno haya acabado con las amapolas y que no seamos capaces de recordar su aroma.
Ahora observas vagamente la estantería, dónde se encuentra aquel pedazo de vida que nos unió. Aquel rompecabezas quebrantado que releímos tantas veces. Hasta invalidar su contenido, hasta dejarlo hueco de sentido. ¿Has contado los días sin nombrarlo? A veces, sin quererlo, recuerdo tu voz recitando ciertas líneas. Lo que mucha gente llama amar consiste en elegir una mujer y casarse con ella. La eligen, te lo juro, los he visto. Como si se pudiese elegir en el amor. Como si no fuera un rayo que te parte los huesos y te deja estaqueado en la mitad del patio. Y siento que, al final, nos acabamos eligiendo.
-¿Existieron esos días?-
Y al instante siento el vacío de tu ausencia que aumenta a medida que intuyo que seguirás a mi lado. Siempre.
Y al instante siento el vacío de tu ausencia que aumenta a medida que intuyo que seguirás a mi lado. Siempre.
Alba Cabré i Coll
miércoles, 18 de enero de 2012
martes, 17 de enero de 2012
Un crit en la nit
Romandre esclau
o esdevenir lliure.
Assentir als mots
que et mantenen
de peus i cames
lligat a una roda
que passeja
vora la sang dels innocents
vora la fortuna dels malvats.
I no goses contradir-la.
Si alcem el front de terra
per trencar l'acer
que ens lliga els somnis
esdevindrem la fugacitat
que pren el cercle de la història.
Pretendrem fer néixer el Sol
en la nit que sembla eterna.
Un instant
ens durarà la victòria.
Al segon
tornarem a començar.
o esdevenir lliure.
Assentir als mots
que et mantenen
de peus i cames
lligat a una roda
que passeja
vora la sang dels innocents
vora la fortuna dels malvats.
I no goses contradir-la.
Si alcem el front de terra
per trencar l'acer
que ens lliga els somnis
esdevindrem la fugacitat
que pren el cercle de la història.
Pretendrem fer néixer el Sol
en la nit que sembla eterna.
Un instant
ens durarà la victòria.
Al segon
tornarem a començar.
Alba Cabré i Coll
domingo, 27 de noviembre de 2011
Perquè sigui meravellosa
Life can be wonderful (la vida pot ser meravellosa). Jonas Mekas.
Respira el vent que et besa les entranyes
pren-ne l'esséncia més pura
i arrossega-la vora el cel
dels teus pensaments.
Amontega les tones de decepcions
que et depara el dia a dia
i remou allò que, sense saber-ho
et retingui els peus a terra
i l'ànima en el cel.
Expira ara la por
les angoixes
el pàlid desig de ser lliure
-creu-me, no ho seràs mai-
Però podràs ser-ho ara.
Trepitja descalç la sorra
i observa l'horitzó.
Alba Cabré i Coll
domingo, 13 de noviembre de 2011
Per ésser humà

Construïm figures de fang
i n'adorem l'essència
fins creure-les tant vives
que les sabem superiors.
Alba Cabré i Coll
sábado, 8 de octubre de 2011
Taxidèrmia (Núria Martínez i Vernis)
Vol la mossa xuclar-te artèries
i fer penjolls amb venes de plata
de sang calenta i pedres de ronyó
classificades segons formes i colors.
La passió et farà fòssil,
i amb aquesta mirada et faré assecar.
Primer buidar l'escalfor i deixar-te erm
tot omplint els buits de palla.
Després rasurar perfecte amb la maquineta,
lliure de pèl, amb pell de nen,
d'escorça neta.
Et refaré, seràs etern.
Noves pedres per ninetes,
i el vellut per les parpelles de cartró.
lunes, 5 de septiembre de 2011
Neix el món dintre l'ull (Mishima)
Potser ens hauríem de preocupar.
Permetem que totes les coses que hauríem d' haver resolt
no les hem resolt encara.
Poc a poc se'ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer.
I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir,
de tant secretes, de tant callades, encara s'han de complir,
si és que s'han de complir algun dia.
Que mai hem plantat cara els nostres somnis
però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps.
Què volem ser, què volem dir, qui volem ser
Si ho tenim clar com ho hauríem de fer
amb qui podríem comptar.
comptes amb mi? compto amb tu?
Si... potser ens hauríem de preocupar.
De fet, jo em preocupo i de vegades tinc por
però de sobte, com qui no vol la cosa
d'un dia per l'altre me n'oblido.
I a la llarga... què vols que et digui
al final de tot no sé com ni gràcies a què
ni per quin extrany mecanisme
tot aquesta angoixa, tota aquesta por que sento
em tranquil·litza, no sé com però em tranquil·litza
estic tranquil
tranquil.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
